El pròxim divendres, 23 de juny, a les 19:30h s’inaugurarà un monòlit en record de Juan Botella Asensi que va morir el 19 de juny de 1942 a l’exili. El lloc escollit es la Font de l’Estrela, al jardí del Reis Mags, on durant la dictadura va haver un homenatge als opressors i ara, en una societat democràtica, hi haurà un per a les víctimes ¿Qui va ser Juan Botella Asensi?

Nascut al si d’una família treballadora en ple Alcoi industrial, Juan Botella arribaria a ser Ministre de Justícia. Tot i que als 12 anys es va posar a treballar, no abandonaria els estudis. De jove, al 1907, obriria el diari Fraternidad des d’on exposaria els seus postulats vinculats al moviment Radical. També seria triat Regidor de l’Ajuntament d’Alcoi en 1911. Quatre anys després es desplaçaria a Madrid on estudiaria dret.

La dècada dels 20 exerciria d’advocat a la capital espanyola. Es convertiria en un advocat prestigiós. A més, seria elegit secretari de la Lliga Espanyola per la Defensa dels Drets de l’Home i el Ciutadà, presidida per Miguel de Unamuno i de la que eren membres Ortega y Gasset, Azorín, Dalí i García Lorca, entre altres.

Al 1928, en plena dictadura de Primo de Rivera, va ser uns dels fundadors del Partit Republicà Radical Socialista (PRSS). Dos anys després col·laboraria en els alçaments contra la monarquia. Finalment, amb l’arribada de la República el 14 d’abril de 1931, iniciaria la seua obra política més important.

El 14 de juliol de 1931 es composarien les noves Corts, prèviament elegides en eleccions constituents, de les que l’alcoià formaria part. D’aquest parlament hauria d’eixir la Constitució de la República. Botella Asensi, membre del PRSS, que era la tercera força, seria triat com un dels redactors de la nova Carta Magna. Va ser, junt a Clara Campoamor per al tema del sufragi femení, l’únic membre de la comissió de redacció que exposaria el projecte constitucional en seu parlamentària. Finalment, el 9 de desembre es va aprovar la Constitució, que passaria a la història pels seus trets reformistes i de modernització.

Durant el Bienni d’Esquerres (1931-1933) exerciria la seua funció de diputat, des d’on criticaria el no compliment de la Constitució. Aquests fets i el ser acusat d’incomplir la disciplina de la minoria radical-socialista (nom del seu grup parlamentari) faria que a juny de 1932 tinguera que abandonar el PRRS. Al novembre d’eixe mateix any va impulsar Esquerra Radical Socialista (ERS).

Al setembre de 1933 el govern d’Azaña va caure i es va formar un govern de Coalició Republicana, liderat primer per Lerroux i després per Martínez Barrio. Durant aquests governs de transició fins les eleccions del 19 de novembre de 1933, Juan Botella Asensi va exercir el càrrec de Ministre de Justícia. Dimitiria després de les eleccions. El poc temps va limitar la seua obra ministerial, però va impulsar molts esborranys i va accentuar la seua posició laïcista.

La Il·lustració, eixe gran moviment intel·lectual i cultural que al segle XVII va envair Europa, també va arribar -d’alguna manera- al País Valencià. Va destacar la figura del botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, que va analitzar moltíssimes ciutats de la península. Ens queden les seues impressions d’Alcoi al seu viatge al 1791.

La tasca de Cavanilles va ser transcendental, el simple fet de fer un anàlisi industrial, demogràfic, econòmic o social i proposar mesures per a millorar era un fet quasi revolucionari. Ell ho va fer i Alcoi va ser escenari dels seus estudis. De la següent manera definia l’il·lustrat la vida radicalment industrialitzada:

“La población es recomendable por sus espaciosas calles, plazas y buenos edificios, y más sin comparación por la industria y la aplicación de sus moradores. Todos sin distinción de sexo, trabajar y ganar la comida. Véase en las puertas e interior de las casas gran multitud de tornos en movimiento para hilar las lanas preparadas de antemano por los cardadores; oyese por  todas partes repetidos golpes de telares; las calles y las plazas están medio cubiertas de las teñidas; cruzarse las caballerizas con paños que van o vienen de los batanes; todos están en continuo movimiento” (sic)

Alhora, mostrarà un anàlisi demogràfic i productiu que ens fa situar-nos en la realitat diària d’aquella època:  “Tres mil vecinos hay en Alcoy (…) y aunque anualmente se aumentan con 400 ó más vecinos, ni aun así bastan para acudir a las fábricas y a la agricultura.”(sic)

Amb aquestes paraules definia el ràpid creixement demogràfic que estava experimentat la ciutat, directament vinculat a la industria que respecte a la producció d’aquesta deia: “Téxense al año 12.000 piezas de paños o bayetones, 1.100 piezas de mantas o cubrecamas de desperdicios de seda, 1.800 varas de lienzos ordinarios, 4.000 bayetas, 1.300 de mentelerias y colonias, los que rinde sumas tan considerables, que en el hilado repartido por los pueblos vecinos gastan los de Alcoy más de 100.000 pesos al año. Además de los brazos ocupados en cardar, hilar y texer las lanas, hay muchos en 14 batanes, en otros tintes de lanas, 18 prensas y 33 molinos de papel, que producen al año 100.000 resmas.” (sic)

Tanmateix, com a característica d’aquest moviment que tenia un objectiu de millorar, Cavanilles no abandonaria l’estudi sense alabar allò positiu alhora que proposava millores “No hay duda que si alguno de los más instruidos viajasen y se estableciesen por algún tiempo en las primeras fábricas de Inglaterra, Holanda y Francia, como lo ha hecho varios sujetos pensionados por su majestad para instruirse en matemáticas, astronomía, medicina, etc… Cuanto provecho sacaría el Reyno de Valencia y aun toda España, si se consignasen para dicho objeto tan industriosos como son los de Alcoy; que sin salir de su tierra han hecho tales progresos”(sic)

I a més, en aquell 1791 va proposar que Alcoi milloraria amb una mecanització, que prompte vendria: “Falta no obstante á los de Alcoy y ellos lo conocen, ver el acopio de maquinas que tiene los ingleses y franceses”(sic)

Que Trump acabe triomfat ens fa reflexionar a tots. La societat americana ha acabat triant a una persona que pregona odi, però que ha calat per un discurs molt simple, molt poc seriós i molt poc analitzat (eixos similars al que va passar al Brexit).

Crec, humilment, que estem travessant (la nostra ‘societat’ també) pels fruits del simplisme dut als extrems. Un gran nombre de polítics analitzaven la ‘gent’ i concloïen que per guanyar hi ha havia que fer un discurs simple, quan la vida política és per definició molt complexa. Els simplistes després no podrien complir la seua paraula, però seguien en les tècniques a la caça del ‘vot fàcil’, i si encara tenien a fanàtics (estil forofos) que defenien totes les seues mesures -sense passar pel diàleg i el debat- millor.

Era més fàcil atacar, catalogar, discriminar entre bons o roïns, entre meus o teus, acabant -alguns- inclús per assentar-se en un dogma quasi immutable, mancat de tolerància, el que topa amb la diversitat social, democràticament representada (i escollida). I tot açò, consentit no només pels polítics que per un interès a curt termini s’aprofitaven, sinó per la gent que s’ho creia, passava d’analitzar i no era conscient de la devaluació del seu vot. Però ara, a llarg termini, el context ha canviat i eixe ‘caldo de cultiu’ ha estat aprofitat per gent com Trump (i esperem que no ho siga per Le Pen)

Pense que una decisió no pot ser analitzada sense saber el seu context, les múltiples causes i conseqüències que l’envolten, les moltes variables a les que es pot sotmetre, les alternatives que pot tindre, etc. No obstant, habitualment es continuen classificant públicament -i de vegades als parlaments- decisions per basses simplistes (si vas en A, eres A. Si no vas en B, eres A). Tot açò, sumat a uns mitjans amb una gran capacitat d’influència que -com els polítics amb els vots- recerquen una major audiència fent-se altaveus pocs crítics que cauen en la desinformació (no tots, per descomptat). Al final, pareix que a molts els resulta més fàcil no considerar-se responsables dels problemes que no pas treballar per evitar-los pensant en el bé comú.

I el simplisme és un fet més (també seria simplista apel•lar només a ell) del problema. No sé si el meu anàlisi de hui és correcte, però espere que, almenys, marque el camí a la reflexió. No sé si sobrevalore la capacitat social. Però d’una cosa estic convençut, el diàleg i el debat crític han de ser els protagonistes de la vida política i el polític ha de ser concebut com un ciutadà més (nada menos, com diria Zerolo). Tant als EUA, com a la nostra terra.

Ens alcem envoltats d’emoció per veure nevar de nou a les nostres comarques. Molts mai no havíem vist un paisatge així. Observem, des de la tranquil•litat, com les serres es tenyeixen de blanc, com al sòl dels nostres carrers no es veu el negre de l’asfalt. Pugem fotos i vídeos a les xarxes amb la il•lusió d’observar una cosa poc comuna. És un fet, estem gaudint de les nevades -malgrat el fred i les preocupacions tècniques que se’n deriven- des de la nostra tranquil•litat. Però, la neu, no molt lluny, és un malson, un malson consentit.

Encara estàvem al setembre del 2015 i l’èxode dels Refugiats ja feia mesos que era una crisi internacional. Milions de  persones estaven en situació de desplaçament forçós. Al setembre, la mort del xiquet Aylan Kurdi a la costa mediterrània de Turquia obria els ulls a gran part de la societat. ¿Per què un xiquet havia de morir així? ¿Teníem alguna responsabilitat com a espècie? ¿Hi ha alguna cosa més important que els Drets Humans?

S’apropava l’hivern del 2015/2016 i les entitats humanitàries advertien: el fred arribarà als campaments, s’empitjorarà la vida dels refugiats. Va passar l’hivern mentre els mandataris de la Unió Europea anaven de “cimera” en “cimera”, sense traure res clar. Pocs tenien posades les seues prioritats en el drama d’aquests companys d’existència, per la xenofòbia o per limitar a considerar-los números, que es podien traduir en molts diners. Diners, capitals, que deshumanitzen la política. Mentre, moltes organitzacions, amb molta voluntat, mostraven la seua posició d’acollir: Refugees Welcome. Tot i comptar amb l’aprovació de la majoria de la població, al 2016 van arribar a Espanya tan sols 880 refugiats. Segons la CEAR, a eixa velocitat es tardaria més de 40 anys en complir les xifres d’acolliment establertes.

Molts companys d’existència continuen vivint en una tràgica odissea. Fugissen de sa casa pel perill de la mort, ho deixen tot: cases, familiars, amics, projectes, il•lusions… i se’n van com poden a la recerca d’una vida digna, d’una vida en pau. Caminen entre el perill de ser repudiats. S’esforcen, es cansen, passen fam i set, alguns veuen com els seus fills han de suportar una immerescuda tortura. Pel camí, veuen com gent mor, tenen l’esperança de trobar un món en pau, un món obert: un món humà. Un lloc on refer-se. Europa no ha estat capaç d’oferir-los aquest lloc. Feia poc la neu, junt al fred polar, arribava als campaments on s’allarga el temor dels Refugiats. A Grècia, Sèrbia i part de Turquia, entre altres, es veia com molts dels acampats estaven en risc de mort i alguns es deixaven la vida per les condicions climàtiques. Mentre molts eviten observar aquesta tragèdia.

El Partit Comunista d’Espanya havia arrelat a Alcoi en el franquisme d’una manera molt ràpida i quasi sense competència en l’oposició política al franquisme. Arribats a l’hora de presentar-se a les eleccions municipals de 1979 van treure tota la seua força al carrer. Era el partit més unit i cohesionat. L’intel·lectual Josep Albert Mestre, qui també era el president del Club d’Amics de la UNESCO, assumiria el lideratge de la candidatura.

Els comunistes travessaven un moment difícil en el conjunt de l’Estat. A les eleccions generals de 1977 van quedar tercers i amb una diferència de 20 punts sobre PSOE, fet que va suposar un revés per a les seues expectatives. Poc després de la nit electoral del 15 de juny Santiago Carrillo admetria que els resultats s’esperaven molt millors. Els socialistes estaven eclipsant al PCE malgrat la seua gran tasca antifranquista. No obstant això, encara tenien un front de batalla: els comicis municipals.

Si parlem del col·lectiu polític més arrelat de la clandestinitat a Alcoi, quins eren els seus orígens? El creixement polític del PCE es deu a diversos factors: entre ells el que més importància té és el sindicalisme vinculat a les Comissions Obreres, seguit del sector majoritari dels que van perdre en la Guerra Civil sense importar el seu col·lectiu d’origen. A la Segona República,  malgrat estar present,  no va destacar el comunisme en la política local i pel que fa al sindicalisme va estar més vinculat a l’anarquista CNT que no pas a la socialista UGT. Una vegada finalitzada la Guerra, les estructures dels partits i sindicats o s’havien extingit, com Esquerra Radical Socialista, el partit de l’alcalde Evarist Botella Asensi que es va dissoldre al 1936, o estaven molt debilitades, com el cas del PSOE. A la postguerra, l’històric dirigent comunista Àlvar Seguí va intentar refer l’estructura orgànica del PCE, decisió que li va suposar la persecució franquista i l’empresonament.

Després d’aquest primer intent de reconstrucció orgànica en la clandestinitat, els comunistes es van anar refent clandestinament. L’any 1958 el PCE-Alcoi ja disposava d’una certa base. Al més de maig els alcoians Luís Corts, José Linares, Jose Torró, Luís Torro i Santiago Picazo varen ser detinguts per formar part i per potenciar el Partit Comunista. Prompte serien posats en llibertat. Durant el franquisme, l’organització dels comunistes va anar caient i tornant-se a reconstruir diverses vegades. No serà fins a les acaballes dels anys 60 quan es consolidarà. Tindrà una divisió en cèl·lules en les que un grup (de 4 ó 5 persones màxim) estava organitzat sota la base d’un nucli que tenia enllaços amb la direcció. Tot d’una manera molt secreta per fugir de l’opressió i la persecució del règim de Franco. Alhora, les Joventuts Comunistes s’organitzen, capten membres i l’any 1971 ja comptem amb 16 militants.

Als 70 pren força el sindicat CC.OO. que serà un eix de captació de militants del PCE. Al principi de 1971, els alcoians Josep Linares, Francisco Castañer i Antoni Marques eren acusats d’intentar promoure el Partit Comunista al món obrer per mitjà de les Comissions Obreres. Els treballadors es van solidaritzar amb els detinguts organitzant una manifestació, malgrat l’oposició del règim. El 20 de març de 1971, unes 400 persones es concentraven en la plaça d’Espanya per demanar l’alliberament dels sindicalistes, que es faria esperar.

L’activitat més importat va ser el repartiment de premsa clandestina, fet que els va permetre arribar a molta gent. Als carrers de l’Alcoi dels últims anys del franquisme corrien de manera secreta les lletres de Viento del Pueblo i Venceremos del PCE, el primer provincial i el segon local. A més, les CC.OO. editaren el Democracia obrera.  Per a obtindre més militants van prendre la decisió de participar en diverses associacions, com les de veïns, recreatives o juvenils. Per altra banda, el Club d’Amics de la UNESCO estava constituït per vells militants del comunisme i actuaven com associació cultural de manera legal. Va funcionar molt bé la tàctica de captar gent als diversos grups de la societat, sobretot en el món obrer, que va coincidir en un moment de tensió per la crisi que apropà els obrers a l’oposició al règim. L’any 1975 ja tenien 80 militants.

A l’hora d’eixir a la palestra amb la mort de Franco van haver d’abandonar el vell sistema de cèl·lules per un sistema de partit tradicional i assembleari. Malgrat la posició d’il·legals, els comunistes alcoians van fer una Conferència Local el 19 de març del 1977 i una roda de premsa el dia després de la detenció de Carrillo a Madrid, el 22 de març. En eixa reunió van presentar la seua executiva que estava liderada per Rafael Torregrosa i en la que figuraven Josep Albert Mestre, Antoni Miró, Josep Torro, Lluís Torro,  Francisco Gimeno, Celia Sellés i Concepción Camps, entre d’altres. A més, també presentaren la nova marca del Partit Comunista del País Valencià (PCPV). Ja sumaven 240 militants i no deixarien de augmentar.

El 9 d’abril de 1977, en plena Setmana Santa, el govern de Suárez va donar llum verda a la legalització del PCE. Els comunistes alcoians eixirien al carrer per a celebrar-ho de manera pacifica i sense disturbis, malgrat l’oposició de gran part de l’exèrcit i dels sectors d’extrema dreta. A finals d’abril farien un gran acte de presentació pública en el que reunirien a més de 400 persones en la Casa de la Cultura. Arribats a aquest moment calia preparar-se per a les eleccions constituents del 15 de juny. Al maig van organitzar un míting al vell Camp de Bellavista on reuniren a vora 2.000 persones. Les llistes del PCE per Alacant van incloure l’històric líder comunista i sindicalista Pep Linares, que no obtingué l’escó. El 18’5% dels votants alcoians recolzaria la candidatura comunista.

Últimament veiem com s’impulsen alguns moviments que, malgrat ser minoritaris, ens recorden el vell lema de ‘primer els meus’. Tant abstracte com absurd. A Alcoi fa un temps van aflorar. Anuncien que volen una societat sense immigrants per mantindre els fonaments d’una societat que els pareix idíl·lica.

En una èpica inspirada en l’època medieval -probablement l’etapa de major qualitat de vida i de garantia de drets i llibertats de la Història…-  aquest grup anunciava actuacions per tal que els ‘nostres’ (llegiu: alcoians, espanyols de pura raça, blancs, catòlics, heterosexuals, patriotes… o el que els dóne la gana) tingueren majors beneficis que els altres.

S’intenten legitimar en una Història falsa de la qual es consideren hereus. La seua simbologia es fonamenta en la ‘tradició’ que duu al nacionalisme extrem. La realitat és que es creuen superiors a altres persones per motius de raça, origen, religió i nacionalitat. Són uns xenòfobs. Són nostàlgics d’un passat que mai no va existir.

Critiquen la immigració perquè la consideren un atac contra el seu model social. Cal recordar-los que el progrés d’Alcoi al llarg de la Història ha estat fonamentat per l’arribada de població d’altres llocs, a menut emprenedora. El passat industrial no s’entendria sense l’arribada d’immigrants. A més, Alcoi al segle XV (concretament al 1468) va demanar el privilegi de poder crear una moreria per tal de poder pal·liar la forta pressió fiscal a la que estava sotmès. Fins i tot van projectar una Mezquita. Intentàvem que vingueren gents de cultures molt diferents. Eren aquestos ‘els nostres’?

El nostre passat industrial es fonamenta en l’arribada de nova població. Al segle XVIII es produeix un canvi de model productiu: s’evoluciona del Sistema de Treball Domèstic cap a la centralització del treball en Fàbriques. La població d’Alcoi va passar de 3.000 habitants aproximadament a vora 12.000. Cal tindre en compte que encara estàvem en el cicle demogràfic antic (baixa expansió). Al segle XIX, Alcoi va passar d’aquestos prop de 12.000 a més de 30.000, quasi triplicant la xifra d’habitants. L’augment es basava, principalment, en la gent que venia a treballar a les fàbriques. Com seria Alcoi si no haguéssem permet la vinguda de gent de fóra? Sincerament, no seria la ciutat que tenim.

El segle XX, tot i els canvis en el cicle demogràfic i productiu, s’augmentaria fins arribar als 64.000 ciutadans, ara estem descendent any rere any. Fa poc vaig escriure un treball d’Història Oral en el que vaig tindre el plaer d’entrevistar a una dona de 80 anys que va vindre en la postguerra des d’Extremadura. Em va oferir la següent reflexió: tal vegada de la Llera (el poble d’Extremadura) dels 40 a l’Alcoi dels 40 hi havien més diferències que del Nova York d’ara a l’Alcoi d’ara. Han canviat moltes coses: l’educació, la tele, el internet… No puc estar més d’acord. A la nostra societat tenim milers d’exemples com aquest. És un dels fonaments de la ciutat actual. Els immigrants han fet que Alcoi funcionara i cresquera.

Hi ha milers de maneres d’entendre la societat. Milions de formes del què és un Estat, una Nació o, fins i tot, una ciutat. Però, l’experiència històrica (la investigada i contrastada d’una manera racional) ens dóna milers de motius per fer que les societats actuals s’entenguen baix els fonaments de la tolerància, el respecte als Drets Humans i la capacitat d’integració de les persones.

Evolucionem cap a un món globalitzat i que hem de fer multicultural i divers per fer-nos més rics. Invite a tothom a treballar, alhora, per una globalització de la Justícia Social.

No puc deixar de veure’l. La qualitat tècnica és espectacular i la composició harmoniosa. Els colors naturals de la figura central s’envolten d’un cel artificial. Quina atmosfera, ens ho mescla tot. Els seus cabells em fan sentir eixe moviment que ens posa en marxa.

El missatge és tant difús que ens ho deixa clar: Ací us regale una al·legoria pròpia, alcoians. La Deessa de la festa. La festa. És el que em crida eixa bella dona de mirada estranya que subjecta un fletxa i dos clavells.

Tal vegada si no estiguéssem tant contaminats dels arcaics debats de la festa sabríem apreciar el seu valor iconogràfic. Mentre tant, seguirem posant-nos fronteres. Les al·legories, per tradició cultural, són representades per personatges femenins com la pietat, la llibertat, la primavera o la igualtat. Ara Nani Serrano ens idea una per la Festa. Què gosadia fer-ne una! Què regal! Què valor!

Tots, legítimament, tenim una idea de cartell i uns gustos. Anys arrere, amb Crespo Colomer o Paco Grau, es va fer un homenatge a la fotografia en la festa. Essencial. L’any passat, entre altres coses, els germans Piñero ens van regalar un homenatge a la multiculturalitat de la figura de Sant Jordi. Brillant. Enguany la reconeguda artista Nani Serrano ens ha personificat la Nostra Festa amb una al·legoria. Espectacular, trencador i innovador.

Als anomenats crítics els diré que el miren detingudament i sense prejudicis. Que l’observen i l’analitzen in situ. Que es paren a pensar en el valor iconogràfic de l’obra d’art. Els puc recordar que crear no és sempre repetir uns paràmetres, sinó que també és idear. I el Cartell d’enguany esta ple d’idees. I, sobretot, els podria demanar respecte. Ni els grans analistes o historiadors de l’art han sabut concloure què és l’art per la gran subjectivitat del concepte. No imposem la nostra opinió, argumentem-la.

Enhorabona, Nani!cebookTwitter

El moment que viu el PSOE i el nou líder Pedro Sánchez és tant complex com decisiu. S’han d’actualitzar per tornar a il·lusionar. Limitar el debat, i algunes decisions, a líders o als relats basats en l’etiquetatge fàcil seria una mostra d’autisme polític. Mirar-se més a un mateix que a la societat que aspiren dirigir no és una bona idea.

No poden caure en eixos errors bàsics de nou. La vocació gestora de la socialdemocràcia ha de vindre des d’un raonament previ molt ampli i allunyat dels simplismes, dogmatismes o les mentides. Anirem a allò rellevant, no a allò anecdòtic.

La socialdemocràcia ha de crear una societat en que la vida digna estiga garantida. L’Estat del Benestar, com a redistribuïdor, és una ferramenta utilíssima, així com l’aposta en drets i llibertats. L’altre gran bloc de treball és la igualtat d’oportunitats, on també influïx l’Estat del Benestar. Aquesta ha de garantir que tots puguen dur a terme un projecte de vida.

El partit que va posar les bases de l’Espanya actual ha de redefinir el seu projecte de futur. Als 80 i principis del 90 les infraestructures de l’Estat del Benestar (sanitat, pensions i educació, i als anys de Zapatero la Llei de Dependència i la reforma de les anteriors) van donar resposta a les exigències de la ciutadania. A més, l’economia va travessar un període de modernització i adaptació al món global. L’entrada a la Unió Europea i l’aposta clara per aquesta institució van allunyar el país d’un clima de tancament.

Alhora, la recent democràcia va evolucionar cap un sistema instal·lat en la mentalitat de la gent que era capaç de donar resposta als problemes. Van cometre erros i decisions que desagradaven a curt termini, però que al llarg esdevindrien encertades. Estat del Benestar, Europa, modernització de l’economia iDemocràcia. Els reptes van ser solucionats: Espanya va canviar.

La frase que tant pronunciava Zerolo, que definia el PSOE com el partit que més és pareix a Espanya, ha de continuar vigent. Els anys de Zapatero ho va estar, tant per als drets civils com per a la qüestió territorial (intent i aposta per l’Estatut). Calia extrapolar la realitat social, reflectir-la i millorar-la. Així es van abordar assumptes com els drets LGTBI, la igualtat de gènere, etc.

Ara cal que Pedro Sánchez plante cara als problemes que afecten a la realitat de la ciutadania espanyola. Més enllà de lemes. Que els redefinisca i que torne a l’objectiu de ser el partit que més es parega al país per tal de fer que desapareguen les desigualtats. La societat es mostra més diversificada amb una realitat sociodemogràfica distinta, més fragmentada i amb problemes més concerts.

Cal reformar tot l’establert perquè s’ha quedat vell. No dóna respostes útils. Cal donar solucions als nous reptes. L’Estat del Benestar ha d’oferir una agenda social més moderna i més redistributiva. L’economias’ha d’adaptar al futur, a un futur global,  i no pot subordinar la societat, sinó complementar-la. I els drets dels treballadors no es poden devaluar.

La democràcia ha d’augmentar en qualitat. No es pot permetre la corrupció ni les polítiques que no donen resposta als problemes de la gent. Els canals de comunicació han de ser més amples. Hem de deixar evolucionar a la democràcia. Europa, agermanada amb l’austeritat, s’allunya molt d’una Europa Social perceptible per la gent. S’ha d’apostar per una agenda de la ciutadania que s’aprope a la globalització de la Justícia Social que exposa Susan George.

Ha de tindre un partit unit entorn les sueus finalitats. Un PSOE que demostre convicció en allò que diu. La convicció és el primer pas per convèncer. Un PSOE que demostre vocació de gestió i que governe. El facta, non verba (fets, no paraules) continua sent la millor forma de connexió en la gent. Ximo Puig ha demostrat el seu talant socialdemòcrata i reformista amb, per exemple, la reuniversalització de la sanitat, les beques salari, els plans de retorn o els fons de cooperació municipal.

Hi ha un PSOE molt viu, amb moltes idees. Un partit útil als poders executius en els que està i útil també als legislatius on no governa. Un partit que creu i empra les institucions. No pot perdre’s en els detalls. Ha de ser el partit que millor represente la diversitat social espanyola per dissenyar un país amb un Estat garant d’una vida digna i de la igualtat d’oportunitats. Un partit, com es obvi, a l’esquerra en totes les seus decisions. Amb la reformulació dels reptes del PSOE s’iniciarà la nova socialdemocràcia.FacebookTwitterCompartir

El pròxim divendres, 23 de juny, a les 19:30h s’inaugurarà un monòlit en record de Juan Botella Asensi que va morir el 19 de juny de 1942 a l’exili. El lloc escollit es la Font de l’Estrela, al jardí del Reis Mags, on durant la dictadura va haver un homenatge als opressors i ara, en una societat democràtica, hi haurà un per a les víctimes ¿Qui va ser Juan Botella Asensi?

Nascut al si d’una família treballadora en ple Alcoi industrial, Juan Botella arribaria a ser Ministre de Justícia. Tot i que als 12 anys es va posar a treballar, no abandonaria els estudis. De jove, al 1907, obriria el diari Fraternidad des d’on exposaria els seus postulats vinculats al moviment Radical. També seria triat Regidor de l’Ajuntament d’Alcoi en 1911. Quatre anys després es desplaçaria a Madrid on estudiaria dret.

La dècada dels 20 exerciria d’advocat a la capital espanyola. Es convertiria en un advocat prestigiós. A més, seria elegit secretari de la Lliga Espanyola per la Defensa dels Drets de l’Home i el Ciutadà, presidida per Miguel de Unamuno i de la que eren membres Ortega y Gasset, Azorín, Dalí i García Lorca, entre altres.

Al 1928, en plena dictadura de Primo de Rivera, va ser uns dels fundadors del Partit Republicà Radical Socialista (PRSS). Dos anys després col·laboraria en els alçaments contra la monarquia. Finalment, amb l’arribada de la República el 14 d’abril de 1931, iniciaria la seua obra política més important.

El 14 de juliol de 1931 es composarien les noves Corts, prèviament elegides en eleccions constituents, de les que l’alcoià formaria part. D’aquest parlament hauria d’eixir la Constitució de la República. Botella Asensi, membre del PRSS, que era la tercera força, seria triat com un dels redactors de la nova Carta Magna. Va ser, junt a Clara Campoamor per al tema del sufragi femení, l’únic membre de la comissió de redacció que exposaria el projecte constitucional en seu parlamentària. Finalment, el 9 de desembre es va aprovar la Constitució, que passaria a la història pels seus trets reformistes i de modernització.

Durant el Bienni d’Esquerres (1931-1933) exerciria la seua funció de diputat, des d’on criticaria el no compliment de la Constitució. Aquests fets i el ser acusat d’incomplir la disciplina de la minoria radical-socialista (nom del seu grup parlamentari) faria que a juny de 1932 tinguera que abandonar el PRRS. Al novembre d’eixe mateix any va impulsar Esquerra Radical Socialista (ERS).

Al setembre de 1933 el govern d’Azaña va caure i es va formar un govern de Coalició Republicana, liderat primer per Lerroux i després per Martínez Barrio. Durant aquests governs de transició fins les eleccions del 19 de novembre de 1933, Juan Botella Asensi va exercir el càrrec de Ministre de Justícia. Dimitiria després de les eleccions. El poc temps va limitar la seua obra ministerial, però va impulsar molts esborranys i va accentuar la seua posició laïcista.

Al novembre de 1933 no eixiria elegit com a diputat. Va posar punt i final a la seua carrera institucional. Mantindria una forta oposició als governs radical-cedistes del Bienni de Dretes (1934-1936). Anunciaria la seua voluntat de fer un gran pacte d’esquerres per a les properes eleccions. Aquest pacte es faria per a les eleccions de febrer del 1936, baix el nom de Front Popular. L’ERS no formaria part, però donaria suport a la coalició d’esquerres que venceria i formaria govern.

L’alçament militar de juliol de 1936 en contra de la República va fer que Juan Botella Asensi i els seus fills, Virgilio, Ovidio i Caludio, es posaren al servei de la legitima República. Al servei de la Constitució que ell mateix havia redactat. Finalment, el 25 de gener de 1939 va eixir d’Espanya cap a l’exili, primer a França i, definitivament, a Mèxic.

Una vegada instal·lat a Mèxic, al setembre de 1939, va rebre una de les pitjors notícies de la seua vida. El seu germà Evarist, qui fou Alcalde d’Alcoi en la Segon República, havia estat afusellat pels franquistes.

Com milers de persones, va haver de refer a la seua vida lluny de la seua pàtria. Va morir el 19 de juny de 1942 a la ciutat de Mèxic, on es tingué que refugiar del feixisme. Va faltar a milers de kilòmetres de la seua terra, víctima de l’exili que va impedir que aquest intel·lectual alcoià lluites per una nació lliure i fonamentada en la igualtat.

La ciutat d’Alcoi tindrà un record al ministre i a l’exili. Els milers d’exiliats que van fugir, forçats a refer la seua vida, tenen lloc en la memòria democràtica. Hem d’aprendre del passat des del focus del present per dissenyar el futur.FacebookTwitterGoogle+Compartir

3 d’abril de 1979, era dimarts, feia 47 anys que els alcoians no triaven el seu Ajuntament. El PSPV-PSOE i UCD tenien altes possibilitats d’arribar a l’alcaldia. El quasi 30% d’abstenció inquietava als socialistes alcoians que contaven amb l’aval d’haver vençut totes les cites electorals prèvies. UCD calculava que tan sols governaria si la suma del PSOE més el PCE era menor als seus resultats.

Els factors que influeixen en unes eleccions municipals podien donar uns resultats difícils d’encaixar. No obstant això, els resultats no donarien lloc a grans sorpreses. Malgrat el lent recompte, els socialistes ja calculaven la seua victòria a les 21:30h. La vella seu dels socialistes estava amuntegada de gent era ‘una Fiesta’ (tal i com titularia el Ciudad). A poqueta nit, els de Sanus ja feien seua l’alcaldia, en solitari o amb un pacte amb el PCE que era el seu soci natural.

Els resultats definitius donarien al PSPV-PSOE 11 dels 25 regidors, gràcies als 13.416 vots socialistes. Els de Suárez, amb 11.428 recolzaments, obtindrien 10 escons. El PCPV seria la clau de la governabilitat amb els 4 regidors que se’ls adjudicaria pels 5.326 votants. Coalició Democràtica, el Partit del Treball i la Lliga Comunista, no arribarien el mínim per obtenir una acta de regidor.

El PSOE guanyaria en la Zona Alta, Batoi, Santa Rosa, el Viaducte i la Zona Nord, mentre que UCD quedava primera força en el Centre i l’Eixample-Benisaido. A Batoi el PCPV va quedar segon i UCD tercer. La Zona Nord seria l’únic lloc on els de Sanus van superar la mitat dels vots (53’8%) i el lloc on menys recolzament tindria fou el Centre (34’6%). La realitat sociodemogràfica, marcada en l’Alcoi de 1979, seria clau per entendre la distribució dels recolzaments en barris.

El nou ajuntament el formarien 25 persones que tenien el repte de modernitzar Alcoi, posar-lo al dia en democràcia i resoldre milers de problemes d’ocupació, model de ciutat i, inclús, d’aigua. Marcarien les bases de l’Alcoi del present. Els encarregats serien:

Adolfo Seguí (UCD)
Ángel Company  (PSPV-PSOE)
Antonio Font Gandia (UCD)
Camilo Cano (UCD)
Concepción Martínez (PSPV-PSOE)
Francesc Valor (PCPV)
Francisco Bustos  (PSPV-PSOE)
Francisco Giner  (PSPV-PSOE)
Jorge Peidro (UCD)
José Antonio Seller  (PSPV-PSOE)
José J. Tormo (UCD)
José Maria Escrigas (PSPV-PSOE)
Josep Albert Mestre (PCPV)
Josep Saus Tormo (PSPV-PSOE)
Juan Santamaría  (PSPV-PSOE)
Luis Torro (PCPV)
Mari Julia Miró (UCD)
Miguel Rubio  (PSPV-PSOE)
Miguel Valor (UCD)
Rafael Cantó  (PSPV-PSOE)
Rafael Carlos Ferri  (PSPV-PSOE)
Rafael Moya (UCD)
Santiago Payá (UCD)
Vicente Boronat (UCD)
Vladimiro Vitoria (PCPV)

Malgrat la victòria del PSPV-PSOE, el futur del consistori tardaria en resoldre’s. El PCPV volia ‘frenar’ a UCD i s’oferia per a governar amb els socialistes. Els d’UCD, alhora, mostrarien la seua voluntat d’entrar en l’equip de govern. El 19 d’abril, amb els vots a favor del PCPV i el PSPV, Sanus obtindria la vara d’alcalde. La mantindria fins a juliol del 2000.

Dies després de la investidura de la primera corporació de la Constitució del 1978 s’anunciaria un govern de coalició del que formarien part els tres partits parlamentaris. En les pròximes entregues desglossarem el nou govern municipal.